Llavina al diari Avui

La Bíblia en vers

Jordi Vintró és una de les veus més fascinadores i, alhora, més desconcertants de l’actual poesia catalana. Un poeta no gaire prolífic que sempre ha anat a la seva, construint una obra sòlida, amb un domini de la llengua i dels recursos expressius que, de tan alt i sofisticat, resulta gairebé insultant. El seu primer títol va ser Cançons per a en Jaume (1985), en què, com el llibre que presento, els poemes s’acompanyaven de dibuixos propis. Va seguir-lo Ludwig (1992): el rigor en la construcció del poema avançava uns quants passos. Cinc anys després, publicava un llarg poema molt brillant, exhibició de múscul i de lucidesa, que va guanyar la quarta convocatòria del premi Aula de Poesia: Insuficiència mitral. Ben mirat, però, aquest no era un poema, sinó dos, perquè la versió castellana (del mateix autor) es podria considerar una composició autònoma, de qualitat comparable a l’original que li servia de model. Ara fa cinc anys, Vintró treia Cartes de sotamà, en què tornava a la concepció del poema de Ludwig: peça breu, ben feta, amb pretextos molt diversos i una suggestiva varietat de veus. I, com sempre, la rica gradació de la ironia articulant el to de tants versos, concretant-ne la distància.

La bassa de les oques és una obra coherent amb aquests antecedents, però al mateix temps una superació de tots els títols anteriors. Per l’ambició, pot recordar Insuficiència mitral: Vintró ha escrit un llibre que dóna una explicació global del món (del món de l’autor, que és un món heterogeni i ric). S’assembla, també, a Cartes de sotamà pel recurs a personatges i a pretextos que diríeu poc poètics i, sobretot, per l’estratègia formal: la poesia és, abans que res, forma. Si partim d’aquesta premissa, la de Vintró és de les més potents que s’escriuen actualment en llengua catalana.

El llibre es planteja com una gran auca o, encara millor, com un joc de l’oca que té tantes caselles com poemes (al començament també se’ns anuncia que, per elaborar-lo, “s’han emprat unes certes tècniques pròximes a l’enigmística”. Deixo al lector interessat en aquestes tècniques que les vagi descobrint, perquè, a més, se’ns proporciona una adreça d’internet —la d’un bloc— que les il·lumina. S’hi consignen, igualment, models poètics internacionals per a alguns dels poemes). Francament: si no fes tanta por (o tanta mandra) la lectura de poesia, aquest volum hauria de guanyar el premi Llibreter. La seva vàlua no és inferior a la d’algunes novel·les distingides pel guardó. L’excel·lència del llibre, però, potser farà que s’endugui algun premi de la crítica. S’ho mereix.

“Neden mosquits sobre les aigües mortes”. Amb aquest vers fulminant i anticlimàtic, acaba un poema formidable sobre una colla familiar que visita una església amb la intenció d’admirar-ne el retaule barroc. Es parteix, doncs, d’una ècfrasi figurada. En aquest poema, com en tants altres del llibre, sembla que s’hi concentri la tradició, que hi fruiti el bo i millor de la poesia catalana: els March i Jordi de Sant Jordi; Jaume Roig i Roís de Corella. Vintró no recorre al pastitx, però els seus versos ens duen la memòria d’altres versos (Carner, també; Guerau de Liost; Pere Quart; i no parlo de meres picades d’ullet). Els pretextos semblen de poca importància: un home gras, adipós, que ha deixat d’exercitar-se en un gimnàs; les sardines que cuinen en una fonda (Ca l’Enrica); la dona madura que es mira en un mirall; una antiga merceria, caiguda en desgràcia i objectiu de l’especulació immobiliària; un home que sembla que testi… Tant se val de què parli: una collonada es torna, a la mà de Vintró, delicada figura poètica i ritme impecable, rima portentosa (en un cas, fa rimar un “discurs fugaç” amb un “plat de vichyssoise”), poesia autèntica.

Prestidigitació verbal

Els únics perills d’un llibre tan admirable com aquest són l’excés de poemes, d’una banda, i el fet que la poderosa prestidigitació verbal i retòrica pugui distreure en excés, de l’altra. És per això que cal llegir-lo a poc a poc, convé anar-lo abandonant i recuperar-lo al cap d’uns dies. És molt ple de coses que no es poden descobrir totes de cop: demana temps. És un gran retaule líric que no es pot abastar d’un cop d’ull: exigeix que focalitzem la nostra atenció en els detalls, que hi acostumem la mirada.

Jordi Llavina
Avui, 20/1/2011.

Avui, 20/1/2011

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s