Tria personal
Jordi Vintró
La bassa de les oques
Labreu edicions, Barcelona, 2010.
Si bé va començar publicant Cançons per a en Jaume el 1985 —un interessant volum de poemes il·lustrats i dedicats a un nen—, la veritable revelació de Jordi Vintró com a poeta es produí el 1997 amb Insuficiència mitral, premi Aula de Poesia de Barcelona 1996: aquest extens poema d’una trentena de pàgines anava acompanyat de la traducció castellana, a càrrec del mateix autor, que en conservava l’esquema mètric —una cascada ingent de decasíl·labs de rimes apariades— i en constituïa una versió fidel i lliure, una transposició a una altra llengua en què el poema es recreava amb tanta precisió com falta de literalitat —citem-ne només els dos primers versos en ambdues versions: «La terra aquesta que no sap fer res / sinó fer gala d’un perfil obès» es convertia en «Esta bola del mundo que procura / sólo pavonear su desmesura». S’hi teia evident, doncs, un virtuosisme que no queia en la simple exhibició brillant, sinó que arribava carregat de sentit; un gust pel poema narratiu de probables arrels anglosaxones, i una ironia constant que no hi treia profunditat.
La bassa de les oques continua —després de Cartes de sotamà, de 2006— en la mateixa línia. Al llarg de més de quatre-centes pàgines, hi retrobem el gust pel poema extens i narratiu i per la ironia desfermada, en aquest cas en un aparent to costumista. Si Cançons per a en Jaume ja anava acompanyat de dibuixos, en aquest cas s’inclou al final un joc de l’oca —dibuixat per l’autor mateix, originàriament en plastidecor sobre paper higiènic—, les diferents il·lustracions del qual van encapçalant cadascun dels poemes. S’insinua així que ens trobem davant d’un joc, a la manera dels del grup Oulipo o, en menor manera, la Rayuela de Julio Cortzar; un joc reforçat pel fet que cada poema parteix d’un model poètic previ, recreat lliurement. El lector encuriosit pot trobar informació sobre aquest procediment característic del llibre, i d’altres, al bloc labassadelesoques.wordpress.com —citat a l’inici del llibre—, on l’autor els explica poc o molt detalladament. La cosa més important, de tota manera, és cabussar-se en els poemes, deixar-se endur per les rimes enjogassades, la intenció satírica i el virtuosisme formal, i recrear-se en una poesia d’aparença lleugera i entenedora que, de tota manera, enganya, perquè no comporta ni facilitat formal o lingüística ni, encara molt menys. obvietat. Més complex que no pot semblar a primer cop d’ull, La bassa de les oques ens convida a seguir ei joc; i, tot i que es recomana anar-ho fent a petites dosis per l’extensió i, de vegades, la densitat del volum. la veritat és que val la pena posar-s’hi.
Josep M. Ripoll
Serra d’Or, Abril 2011.
la bassa de les oques 