Títol
Vers 7 del sonet.
Lema
Femella collada = Dona subjecta a xantatge.
Poema model
II
Cambra, atmosfera tèbia on l’ànima s’enfonsa
com una fulla en un aire serè!
Sobre una seda groga de túnica de bonze,
un llum rosa dibuixa dues tasses de te
i un llac de violetes en un vell plat de bronze.
El repòs i el silenci, plens de beatitud,
com exalten la música, que en l’ombra
desclou serenament la seva plenitud!
Jo sento al seu conjur, en processó sens nombre,
retornar de puntetes els dies que he viscut…
*
Íntima pau! ¿No és ara que, de dalt de la costa,
contemplo, com un sol emmelangit
a qui ja res del món no demana resposta,
l’ampla planura a punt de cobrir-se de nit?
Paisatge miniat per la claror de posta,
el meu passat és bell, vist des d’aquest instant!
Com si fos dalt d’un port ara la meva vida,
ja vénen en descens els dies que vindran…
Oh, música invisible, seguint la teva crida,
qui pogués sublimar-se al gresol del teu cant!
En tu, polifonia sumptuosa i severa,
on cada veu encarna un sentiment,
una ànima palpita, més que no jo vivent!
Ah, si pogués donar-te la meva vida entera,
per elevar-se, amb tu, silenciosament…
*
És fruit amarg el de la fantasia.
Hores tan somniades que ja em sembleu record,
jo tot, ànima i cos, us he de viure un dia,
abans que els meus sentits s’apaguin en la mort.
Màrius Torres
Edició consultada:
84. Tarda i vespre.
Llibre cinquè.
Poesies.
Barcelona, Ariel, 1964.
