Figura
La mort.
A la glossa es tracta d’un funeral.
Títol
MORT, en acròstic invertit.
Lema
Nus de la Trinitat = Dificultat argumental d’un teòleg.
Poema model
XVIII
Haec certe deserta loca et taciturna querenti,
Et uacuum zephyri possidet aura nemus :
Hic licet occultos proferre impune dolores,
Si modo sola queant saxa tenere fidem.
Vnde tuos primum repetam, mea Cynthia, fastus ?
Quod mihi das flendi, Cynthia, principium ?
Qui modo felices inter numerabar amantes,
Nunc in amore tuo cogor habere notam.
Quid tantum merui ? quae te mihi carmina mutant ?
An noua tristitiae causa puella tuae ?
Sic mihi te referas, leuis ut non altera nostro
Limine formosos intulit ulla pedes.
Quamuis multa tibi dolor hic meus aspera debet,
Non ita saeua tamen uenerit ira mea,
Vt tibi sim merito semper furor et tua flendo
Lumina deiectis turpia sint lacrimis.
An quia parua damus mutato signa colore,
Et non ulla meo clamat in ore fides ?
Vos eritis testes, siquos habet arbor amores,
Fagus et Arcadio pinus amica deo.
A quotiens teneras resonant mea uerba sub umbras,
Scribitur et uestris Cynthia corticibus !
A tua quot peperit nobis iniuria curas,
Quae solum tacitis cognita sunt foribus !
Omnia consueui timidus perferre superbae
Iussa neque arguto facta dolore queri.
Pro quo † diuini † fontes et frigida rupes
Et datur inculto tramite dura quies ;
Et quodcumque meae possunt narrare querelae,
Cogor ad argutas dicere solus aues
Sed qualiscumque’s, resonent mihi ‘Cynthia’ siluae,
Nec deserta tuo nomine saxa uacent.
Sext Properci
Edició consultada:
Llibre primer.
Elegies.
Text establert pel Dr. Joaquim Balcells.
Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1925.
Traducció
L’alenada de l’oreig omple aquests llocs deserts i silenciosos a les meves complantes, i el bosc solitari; ací em lleu de proferir lliurement els meus secrets dolors, posat que els solius roquissers sàpiguen almenys no trair.
¿Per on començaré a contar els teus desdenys, oh meva Cíntia? ¿Quin és, Cíntia, el primer motiu de plor que em dónes? Jo, que adés em comptava entre els amants feliços, ara pel teu amor em veig obligat a portar el senyal de l’afront. ¿Com he merescut un càstig tan gran? ¿Quins encanteris te’m muden? ¿Per ventura una nova amant és causa de la teva tristesa? Així tornessis a mi, com cert és que cap altra dona lleugera no ha petjat el meu llindar amb els seus peus formosos. Encara que aquest meu dolor et deu moltes asprors, la meva ira no s’esbravarà tan cruelment, que jo sempre estigui, amb raó, furiós amb tu i, plorant, els teus ulls s’enlletgeixin per les llàgrimes escampades.
¿Es que presento un petit indici d’haver canviat de color, i en el meu rostre no s’expressa la fidelitat? Tu, faig, i tu, pi estimat del déu Arcadi, en sereu testimonis, si és que els arbres tenen amors de cap mena. Ah! quantes vegades les meves paraules ressonen sota les tendres ombres i en les vostres escorces és escrit cl nom de Cintia! Ah! quin devessall de neguits ha fet néixer en mi el teu desdeny, neguits que tan sols les callades portes han conegut! Estic fet a suportar porugament totes les ordres d’una altiva i a no plànyer-me de les fetes que agreugen el meu dolor. I en paga d’això em són infligides les fonts dels déus boscans, i les fredes roques, i la dura jaça d’un corriol per fressar; i així, tot allò que poden comptar les meves complantes, em veig obligat, solitari, a dir-ho als melodiosos ocells.
Però, siguis com siguis, que sempre les arbredes em tornin l’eco del teu nom, oh Cíntia, i que mai no estiguin francs del teu nom els deserts penyalars!
(Traducció de Joan Mínguez)
la bassa de les oques 