Introducció

En aquest bloc em proposo d’anar publicant, sense presses, una sèrie d’ indicacions i de claus subterrànies per a una “segona” lectura del llibre La bassa de les oques.  Considero, tanmateix, que la lectura correcta és la “primera”, raó per la qual no he inclòs aquestes indicacions en el llibre. El bloc està destinat, doncs, al lector massa encuriosit per la gènesi dels poemes del recull.

La bassa de les oques ve a ser una auca. És a dir: una sèrie de vinyetes —en aquest cas, 63—, seguides cadascuna d’una glossa constituïda per un rodolí —que aquí pren la forma d’una tirada d’algunes dotzenes, o centenars, de versos. Les vinyetes representen, en el llibre, les caselles d’un joc de l’oca. (De fet les auques, i fins i tot el propi mot auca, estan inspirades en el joc de l’oca.)

Cada glossa incorpora:

• Un títol. Els títols obeeixen a unes certes lleis. El contingut de la glossa desenvolupa el títol, però els mots que constitueixen el títol —llevat de les partícules— no apareixen en el text de la glossa. Els títols d’algunes glosses són versos d’un cert sonet.
• Un lema, compost de dues parts: una frase de doble sentit (frase seminal), seguida de l’enunciat del seu sentit menys evident. El contingut de la glossa evoca els dos sentits de la frase, però els mots que conformen el lema —llevat de les partícules— no apareixen en el text de la glossa. A part de la referència al lema dintre de la glossa, els circumloquis emprats per evitar els mots del lema poden ajudar a descobrir-lo.
• Un poema model. Cada glossa s’adapta, més o menys, a l’estructura mètrica d’un particular poema model. No podem dir que la glossa sigui una imitació del poema model —de la mateixa manera que no podem dir que tot sonet sigui una imitació d’un original protosonet, probablement anònim i inèdit—, sinó una adaptació del seu esquema. Els poemes model pertanyen, amb alguna excepció, al cànon de la poesia en català o en les llengües que ens envolten. Vaig fer això, més que res, per donar varietat mètrica i, alhora, un sentiment de déjà entendu als textos.

Com a curiositat puc dir que per a la confecció dels originals de les vinyetes vaig fer servir materials dels més modestos: retolador i colors Plastidecor sobre fulls de paper higiènic (tècnica duríssima). I, per als números, tinta xinesa a pinzell.

El contingut de les glosses són històries referides sovint a la vida quotidiana d’una vila mai no esmentada directament —que bé podria ser Arenys de Mar—, presa aquí com a exemple i contenidor global.

Les glosses de totes les caselles corresponents a les oques, enganxades, constitueixen una unitat. Els personatges que hi apareixen, en Roc i la Maria, són —i amb aquests noms se’ls coneix— els gegants secundaris d’Arenys. (Els gegants principals, Tallaferro i Flor d’Alba, no m’han semblat aprofitables. D’altra banda, el fet de triar com a personatges uns gegants, fins i tot modestos, ja indica que la quotidianitat esgrimida és només relativa.)

Igualment, les glosses de les caselles corresponents als ponts constitueixen una unitat, amb personatges comuns i una certa continuïtat dels versos. El mateix passa amb les glosses de les caselles corresponents als daus.

Degut a les limitacions imposades en l’aparició de certs mots en el text, La bassa de les oques pot ser considerada un exemple particularment loquaç de l’anomenada “poesia del silenci”.

Potser, amb tot plegat, el lector podrà percebre, sense moure’s d’Arenys, les aromes i els reregustos de la poesia occidental.

Malgrat aquestes “revelacions”, el misteri de la poesia continua intacte. Les coses, en aquest món, són més complicades del que sembla, i la poesia no s’entén, fins i tot quan sembla que s’entengui.

Epígraf

L’epígraf està extret de la cançó següent:

Les copains d’abord

Non ce n’était pas le radeau
De La Méduse, ce bateau,
Qu’on se le dis’ au fond des ports,
Dis’ au fond des ports.
Il naviguait en pèr’ peinard
Sur la grand-mare des canards
Et s’app’lait « Les Copains d’abord »,
« Les Copains d’abord ».

Ses fluctuat nec mergitur
C’était pas d’ la littératur’,
N’en déplaise aux jeteurs de sort,
Aux jeteurs de sort.
Son capitaine et ses mat’lots
N’étaient pas des enfants d’ salauds,
Mais des amis franco de port,
Des copains d’abord.

C’étaient pas des amis de lux’,
Des petits Castor et Pollux,
Des gens de Sodome et Gomorrh’,
Sodome et Gomorrh’.
C’étaient pas des amis choisis
Par Montaigne et La Boéti’,
Sur le ventre ils se tapaient fort,
Les copains d’abord.

C’étaient pas des anges non plus,
L’Évangile, ils l’avaient pas lu,
Mais ils s’aimaient tout’s voil’s dehors,
Toutes voil’s dehors.
Jean, Pierre, Paul et compagnie,
C’était leur seule litanie,
Leur Credo, leur Confiteor,
Aux copains d’abord.

Au moindre coup de Trafalgar,
C’est l’amitié qui prenait l’ quart,
C’est ell’ qui leur montrait le nord,
Leur montrait le nord.
Et quand ils étaient en détress’,
Qu’ leurs bras lançaient des SOS,
On aurait dit des sémaphores,
Les copains d’abord.

Au rendez-vous des bons copains
Y’avait pas souvent de lapins,
Quand l’un d’entre eux manquait à bord,
C’est qu’il était mort.
Oui, mais jamais, ô grand jamais,
Son trou dans l’eau n’ se refermait,
Cent ans après, coquin de sort !
Il manquait encor.

Des bateaux, j’en ai pris beaucoup,
Mais le seul qui’ait tenu le coup,
Qui n’ait jamais viré de bord,
Mais viré de bord,
Naviguait en père peinard
Sur la grand-mare des canards
Et s’app’lait « Les Copains d’abord »,
« Les Copains d’abord ».

Georges Brassens.

Edició consultada:
Œuvres complètes
Paris, Le Cherche Midi, 2007.

Les copains d’abord

pdf