46. Timbes de botifarra

Vinyeta 46

Títol

Comença amb T.

Lema

Carta de navegar = Missiva enigmàtica.

Poema model

Himne

A frec de l’agredolç, inestable,
de l’esperit que s’atura, aquella
tarda sola, l’aire que ens envolta
només un vidre gasós, untat,
primavera o recel? Si una branca,
si una herba no discrepa, rellotge,
per què… Riu, vall, bosc, cingle, muntanyes
i jo, una gran colla, formidable
exèrcit de paper: feu les lletres
i les llegiré, cridant prou fort
perquè em sentiu. D’una mort n’he tret
ales incipients, podeu veure-me-les,
tortes ja, a bocins a les mans, ales
de tant de preu per a qui imagina
un tel insensible interposant-se
entre mà i fragment, que creu que té
dret a no sé quin cim o talaia,
quina perennitat. Un encís
la manté, que ara s’esfilagarsa,
es fon sobre els tions, i fa créixer
el dubte de quina era, de tot
i res, sempre que, qui sap, no vingui
de beure sang, o d’inacabables
cavalcades nocturnes, pecat
a la gropa i mil•lennis d’eclipsi.
Els carreus de què és feta l’església,
o és el palau, o ho era, on la reina
mora passava sota la llinda
on a penes s’insinuen les togues
del relleu desfet a cops d’escarpra
que ornava el temple antic de la dea
―ara espectres campen per la boira
que n’emmarca la ruïna―, valen
per reformar casetes modestes
que aviat el vent ha d’escombrar:
ara mirava de fer-me’n una,
bon turó l’arreceri, amb el segle
a l’entrada, deserts a l’armari
i selva manual, just un lloc
on devorar idees, per si un dia
volien destronar-me, temps altre
que tem els fills, i esmola sovint
dents, llengua, ungles i una migranya
crònica. Desvario. Però
em distrec de tots els meus esforços
quan ve el moment en què em cal sortir
del bosc, de les bardisses, d’aquests
camins mig esborrats; o de l’aigua
que lliga, que emmordassa i adorm
més d’un incaut: perquè el seny no em sembla
sinó el desequilibri quan fa
presa del foll; i em trobo entre els dits
un palet blanc, polit, una joia,
penyora i record. L’he guardat
amb cura: l’esclat velat evoca,
si saps prémer-lo, closa la mà,
ull cluc, si fiar-te de l’oblit,
aquelles vetes roges dels pòmuls,
aquella puresa empedreïda.

Jordi Vintró

Edició consultada:
Selva manual.
Ludwig.
Barcelona, Columna, 1992.

“Ludwig” i la literatura potencial

pdf

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s