48. Vint-i-un trau

Vinyeta 48

Títol

Comença amb V.

Lema

Puntada de peu = Embasta allargassada.

Poema model

VI
La tessitrice

Mi son seduto su la panchetta
come una volta… quanti anni fa?
Ella, come una volta, s’è stretta
su la panchetta.

E non il suono d’una parola;
solo un sorriso tutto pietà.
La bianca mano lascia la spola.

Piango, e le dico: Come ho potuto,
dolce mio bene, partir da te?
Piange, e mi dice d’un cenno muto:
Come hai potuto?

Con un sospiro quindi la cassa
tira del muto pettine a sé.
Muta la spola passa e ripassa.

Piango, e le chiedo: Perché non suona
dunque l’arguto pettine più?
Ella mi fissa timida e buona:
Perché non suona?

E piange, e piange — Mio dolce amore,
non t’hanno detto? non lo sai tu?
Io non son viva che nel tuo cuore.

Morta! Sí, morta! Se tesso, tesso
per te soltanto; come, non so:
in questa tela, sotto il cipresso,
accanto alfine ti dormirò. —

Giovanni Pascoli

Edició consultada:
Da « Canti di Castelvecchio ».
Poesia italiana del Novecento. A cura di Edoardo Sanguineti.
Torino, Einaudi, 1971.

Giovanni Pascoli

Nota

Giovanni Pascoli, poeta en llatí a més d’en italià (va guanyar tretze vegades la medalla d’or del Concurs de poesia llatina d’Amsterdam), va ser consultat per Ferdinand de Saussure. El gramàtic volia saber si els anagrames que ell trobava amagats a l’obra llatina de Pascoli eren voluntaris o no. Feia anys que Saussure investigava la presència d’anagrames en la poesia llatina, i a la fi ja temia que no fossin tot plegat figuracions seves, i els anagrames, productes de l’atzar. Un dels poetes llatins vius podria fer la llum en aquest respecte.

Pascoli va respondre a la primera carta, però la resposta s’ha perdut. En una segona carta Saussure demanava més precisions sobre punts concrets d’algun poema. Pascoli no va respondre. Saussure ho va interpretar com un desmentiment, i va abandonar completament les recerques.

Informació obtinguda del llibre Les mots sous les mots, de Jean Starobinski (Paris, Gallimard, 1971).

S’ha publicat una traducció al català d’aquest poema:

La teixidora

M’asseguí sobre de la banqueta
com una volta… Quant temps passat!
Ella, com antes, s’era restreta
a la banqueta.

Ni una paraula que fos sonora;
sols un somriure de pietat.
Sa mà deixava la llançadora.

Jo plor, i deia: —Com he pogut,
dolça amor meva, partir de tu?—
Plora ella, i deia d’un signe mut:
—Com has pogut?

Aquí sospira; del teler, lassa,
la muda pinta al seu pit duu.
La llançadora passa i repassa.

Jo plor, i deia: —Per què no sona?
Per què de fressa me té dejú?—
Ella m’esguarda tímida i bona:
—Per què no sona?—

I plora, i plora: —Dolç amor meu,
no ho saps encara? No ho diu ningú?
Només som viva dins el cor teu.

—Morta! —Sí, morta! Tix a la vela
per tu, i un dia sota el xiprer,
dins la mortalla d’aquesta tela,
aquí a ma vora t’adormiré.—

Giovanni Pascoli.
Poesies.
Traducció de Maria Antònia Salvà.
Cabrera de Mar, Galerada, 2002.

El prefaci de Miquel Edo ens informa que la publicació de les traduccions de Pascoli per Salvà va ser prohibida per la censura el 9 de juliol de 1941. En aquell moment es podia publicar algun llibre en català, però no podia ser una traducció d’altres llengües.

Però, en ocasió d’un segon intent, també frustrat, ara a través del cònsul d’Itàlia a Palma, en una carta a Miquel Ferrà del 1942, Salvà escriu: “Les composicions que jo voldria eliminar del meu recull de traduccions de Pascoli són Ultimo sogno (Myricæ), Il Brivido (C. di Castelvecchio) i La Tessitrice (C. di Castelvecchio), o sien: Darrer somni, Calfred, La Teixidora. I això és perquè jo, qui he dit: «cada nou jorn enlaira un poc ma vida | i tots em parlen d’un joiós demà», tenc a gala que el pensament de la mort sia en mi una cosa alegre i esperançada, no una cosa fosca, aclucadora, com resulta en aquelles poesies (i potser en altres del mateix autor) a on no es veu ni rastre de la llum esplendorosa del dogma catòlic. Aquesta repugnància em vengué després que, passada la febre traductora, vaig llegir aquelles traduccions. i estic resolta a suprimir-les del meu aplec.”

Feliçment, aquesta demanda de supressió no va ser atesa.

La mort és molt present en les obres de Pascoli (el seu pare va ser assassinat per uns desconeguts quan l’autor tenia 12 anys, i moltes morts de la família pròxima van seguir de prop aquesta). També, potser en un intent de retorn al paradís, hi apareixen molts animals, especialment ocells. Em permeto de reproduir la fi del poema “El poeta solitari”, on s’adreça a un rossinyol (la traducció és de Salvà).

Chi sono? Non chiederlo. Io piango
ma di notte, perch’ho vergogna.
O alato, io che vivo nel fango.
Sono un gramo rospo che sogna.

Quines coses? No ho diguis. Em planc
sols de nit, que vergonya em daria.
Oh alat!, jo que visc en el fang
com un pobre gripau que somnia.

Em sembla veure-hi una anticipació de la composició “Cant de tardor” (“Encara sucava les parts baixes | a la bassa dels misteris divins…”), del meu recull Cartes de sotamà, incorporat, amb canvis, a la glossa de la vinyeta 58 (la mort).

pdf

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s