Category Archives: Caselles

63. En Roc enroca

Vinyeta 63

Figura

Oca (14). L’absolut.

Títol

Conté la cadena fònica “oca”.

Lemes

Mosca aixafada = Signatura simple de forma aplanada.
Arracada d’or = Indesitjable beneficiós.
Canvi de parella = Diner menut de què disposen col·lectivament dos dependents.

Poema model


                                                      — que garder une somme
Jamais d’un savetier ne compromit le somme ;
— Qu’un nain qui vous vient dans la glace à l’abdomen
Vous paraîtrait géant placé sous un dolmen ;
— Qu’il faut, quand c’est servi, de force attabler l’homme
Qui d’un ver solitaire à sa charge est le home ;
— Qu’amène est d’instinct la femme envers son mari
Plus que la vieille fille envers son canari ;
— Qu’outre-Manche à certains essuyages intimes,
En aveugle accomplis, jamais ne sert le Times ;
— Qu’un phtisique à Paris, plus vite qu’à Menton,
Rien que par le calme et l’air double son menton ;
— Qu’en l’honneur de l’asperge, en mai, lorsqu’il urine,
Jamais gourmet repu n’enfle, œil clos, sa narine ;
— Qu’ignare en son bocal, la rainette, selon
Son seul caprice, adopte ou lâche un échelon ;
— Qu’une mouche accentue en y tirant sa coupe
L’attrait par le breuvage exercé dans la coupe ;
— Qu’il en coûte au frileux de relever son col
Quand le mercure gèle et fait place à l’alcool ;
— Que rien n’est, du pays, semblable à la bottine,
Où l’abeille en tout temps, d’après Mignon, butine ;
— Qu’un poltron recevrait sans secousse un cartel
Pourvu que de nul autre il ne vînt que de Tell ;
— Que le feu fît aux rois plus bas courber l’échine
Qu’en stratège émérite alluma Rostopchine ;
— Qu’un libéré bouchon, mieux qu’un bas, lorsqu’il part,
Traverserait un haut plafond de part en part ;
— Que, des astres, plus ronde est la lune et plus crue
Sa clarté, plus la somme, autour d’elle, est accrue ;
— Qu’en l’art nul n’égala Napoléon Ier
D’éviter de manger son pain blanc le premier ;
— Qu’à nu mis les travers de la femme savante
Jamais n’ont de Molière égayé la servante ;
— Qu’unanime un refus s’oppose à qui, poli,
Demande aux gens licence avant d’ouvrir un pli ;
— Que si le spécimen noir rare est chez la perle
Plus que le blanc, de même il en va chez le merle ;
— Que lorsqu’on l’a servi bien le joueur de Nain
Jaune adore finir sans avoir eu la main ;
— Que c’est lors d’un de ses étés qu’ému d’une aune
De son manteau l’humain saint Martin fit l’aumône ;
— Qu’en amour nul ne sut faire à l’égal d’Onan
Passer avant tout la loi du donnant donnant ;
Qu’est l’effet détruit moins bien que par un bécarre
D’une altération par la prochaine barre ;
— Qu’à sa voisine à sec, jadis, par la fourmi,
Tout fut, quand vint la bise, obligeamment fourni ;
— Qu’Attila, mieux campé que son aîné Rodrigue,
D’alexandrins fameux est plus que lui prodigue ;
— Qu’un trait courbe, à l’encontre allant d’un bruit qui court,
Pour marier deux points plus qu’une droite est court ;
— Qu’un houleux débat lorsqu’on sonne s’envenime ;
— Que l’arme la plus noble est la lettre anonyme
Pour battre ses rivaux dans la course aux honneurs1
— Lettre que, révolté, le digne Calino
Sans la décacheter jetait dans la corbeille —
Ou que la loi salique existe chez l’abeille ;)))
Deux couteaux cliquetants qu’affûte un découpeur ;)),
Veste au dos, feutre au front, — objet si peu trompeur, —
Un brevet pour l’oiseau de foncière bêtise ;),
Surtout gris, chapeau noir (dont l’aspect synthétise
Ces temps où l’on voyait des rois partis de rien
Et qu’inlassablement fouille l’historien ;),
Mis par lui jusqu’au bout sur son rocher accore,
Ne magnifiaient pas sa silhouette encore,
Fait que, méditatif, on oublie un moment
L’Égypte, son soleil, ses soirs, son firmament.

____________________________________________________

1. Que de prospérités, que de fermes bonheurs
      Pour qui n’est point aveugle ont une source infâme !
      Le prix de piano dépend plus pour la femme
      Du nombre de galants qu’elle a dans le jury
      Que de son déchiffrage et du talent mûri
      Qu’elle déploie ou non en jouant sa sonate ;
      Maint X…-les-Bains doit moins à son bicarbonate
      Qu’aux joueurs qui, la nuit, hantent son casino.

Raymond Roussel.
Continuació del poema model 59.

Nota

Quan al darrer vers es diu que el nom de Roc és “de soca remota”, es fa referència a l’entrada Roc del Diccionari català valencià balear: “Etim.: de l’occità Roch, nom d’un sant montpellerès del segle XIII-XIV (el nom és d’origen germànic)”.

La partitura que apareix a la vinyeta és una simplificació dels primers compassos de Ma Mère l’Oye, obra de Maurice Ravel per a piano a quatre mans.

Ma Mère l'Oyepdf

62. Tots els treballs resulten sobrers

Vinyeta 62

Títol

Vers 14 del sonet.

Lema

Peu de rei = Mètrica suprema.

Poema model

Three years she grew in sun and shower,
Then Nature said, “A lovelier flower
On earth was never sown:
This child I to myself will take:
She shall be mine, and I will make
A lady of my own.

“Myself will to my darling be
Both law and impulse; and with me
The girl, in rock and plain,
In earth and heaven, in glade and bower
Shall feel an overseeing power
To kindle or restrain.

“She shall be sportive as the fawn,
That, wild with glee across the lawn,
Or up the mountain springs;
And hers shall be the breathing balm,
And hers the silence and the calm
Of mute, insensate things.

“The floating clouds their state shall lend
To her; for her the willow bend;
Nor shall she fail to see
E’en in the motions of the storm
Grace that shall mould the maiden’s form
By silent sympathy.

“The stars of midnight shall be dear
To her; and she shall lean her ear
In many a secret place
Where rivulets dance their wayward round,
And beauty born of murmuring sound
Shall pass into her face.

“And vital feelings of delight
Shall rear her form to stately height,
Her virgin bosom swell;
Such thoughts to Lucy I will give
While she and I together live
Here in this happy dell.”

Thus Nature spake. The work was done―
How soon my Lucy’s race was run!
She died, and left to me
This heath, this calm and quiet scene;
The memory of what has been,
And never more will be.

William Wordsworth

Edició consultada:
Poems of the Imagination.
The Poetical Works of William Wordsworth.
London and Edinburgh, William P. Nimmo, 1877.

Three Years She Grew

pdf

61. Zero de filosofia

Vinyeta 61

Títol

Comença amb Z.

Lema

Apagallums = Disposició legal que entorpeix la investigació.

Poema model

12

La primavera sbuca col suo passo di talpa.
Non ti sentirò più parlare di antibiotici
velenosi, del chiodo del tuo femore,
dei beni di fortuna che t’ha un occhiuto omissis
spennacchiati.

La primavera avanza con le sue nebbie grasse,
con le sue luci lunghe, le sue ore insopportabili.
Non ti sentirò più lottare col rigurgito
del tempo, dei fantasmi, dei problemi logistici
dell’Estate.

Eugenio Montale

Edició consultada:
Xenia I.
Satura 1962-1970.
L’opera in versi.
Torino, Einaudi, 1980.

Xenia

pdf

60. Yin

Vinyeta 60

Títol

Comença amb Y.

Lema

Aigua dolça = Desig de perdre en el joc dels vaixells.

Poema model

Cal que expliqui, cal que em justifiqui,
                                      per què era un condemnat
                                      a l’indret on habitava,
                                      per complet dins la foscor…
                                      Els cabdills i els arquitectes
                                      d’aquest lloc remaleït
                                      tot just per combatre el tedi,
                                      acordaren construir
                                      un sens nombre de garjoles
                                      per estar al corrent del temps.
                                      Els castells ja els avorrien,
                                      car la raça dels guerrers
                                      ja s’havia diluïda.
                                      Convocaren un concurs
                                      entre tots els arquitectes,
                                      que eren molts i desvagats.
                                      Els baners recorregueren
                                      els poblats dels munts més llunys…
                                      fent sonar tambors, cornetes.
                                      Aviat foren triats
                                      els projectes més audaços
                                      i en poc temps foren bastits
                                      els ergàstuls més ginyosos.
                                      L’orgull eren dels cabdills
                                      i l’enveja d’altres tribus
                                      que buscaven copiar
                                      el secret dels artificis.

Miquel Bauçà

Edició consultada:
C.
El Canvi
Barcelona, Empúries, 1998.

El Canvi

pdf

59. El món s’empioca

Vinyeta 59

Figura

Oca (13). El foc.

Títol

Conté la cadena fònica “oca”.

Lema

Coca de recapte = Estupefaent obtingut a força de precs.

Segons el Diccionari català valencià balear, l’ús de recapte com a “obtenció d’una cosa a força de demanar” es remunta, com a mínim, a Honorat Comalada.

Poema model


                               — pour la fente à rond d’un ordinaire
Protège-mine, un vide asile à boutons lourds ;
— Pour deux sabots à chocs réchauffants d’orteils gourds,
Deux sauteurs bateaux à l’ancre en temps d’équinoxe
Se heurtant face à face ; — un jour sans match de boxe,
Un ballon de cuir qui part, pour un ganté poing
Offensif ; — un talon correct dont, récent point
De mire, un chanceux dix de pique est la retourne,
Pour un double-cinq ; — pour le poil gris qui séjourne
Dans l’épileuse pince exploratrice, un fil
De fer dont s’est rendu maître un étau viril ;
— Pour une humble chapelle où la tête se cogne,
La cathédrale monstre assise en plein Cologne ;
— Le brutal iceberg, du pôle nord natif,
Pour l’étroit bloc de glace asservi, portatif,
Qu’en morceaux pour le verre, à l’office, on brésille ;
— Chez un pêcheur, pour un pou dans une résille,
Une oisive araignée explorant un chalut ;)))),
Cherche un coup d’encensoir à joindre à son salut :
Pour qu’à lui vienne la fortune, dont la roue
((((Témoin : — le gros banquier qu’on file et qu’on écroue ;
— Le grinche en paix, la nuit, jouant du rossignol ;
— Le Commissaire alors que le rosse Guignol ;
— Samson faible allant la dextre en avant ; — Turenne
Quand, de la bonne sorte, à Salzbach il étrenne ;
— L’absinthe à l’hypocondre ouvrant le paradis ;
— L’Enfant prodigue au nid rentrant sans un radis ;
— L’héritier plein de plans qui, près du catafalque,
Tout bas additionne, arrondit et défalque ;
— L’amiral commençant de ronfler sans effroi
Puis de Germain d’Auxerre entendant le beffroi ;
— Cinna conspirateur, devenant sur son siège
L’ami d’Auguste après avoir flairé le piège ;
— Le soulier visité par le petit Jésus ;
— L’odalisque à qui fut jeté le tire-jus ;
— Le téméraire qui passe une pièce fausse ;
— Daniel sympathique aux lions dans la fosse ;
— L’œuf effacé qu’illustre à jamais rend Colomb
En lui persuadant de se tenir d’aplomb ;
— Lourdes en petit fou changeant un grand malade ;
— Le faux prince tâtant du panier à salade ;
— Quand, voyant dans son mur Gretchen, il porte un toast
Puis s’ôte en buvant dix lustres, le docteur Faust ;
— Le mal qui foudroie en plein bonheur les toupies ;
— L’inventeur riche à sec mis par ses utopies ;
— Le lac de cire obscur quand, bravant la cuisson,
Un résolu cachet lui flanque un écusson ;
— Le pion à destin qu’un changement de case
Fait dame ; — Prométhée aux fers sur le Caucase ;
— Le chat dorloté puis cuit de la mèr’ Michel ;
— L’enfant cossu volé par un romanichel ;
— Cendrillon finissant par devenir princesse ;)))),
Mouvant ses ailerons, tourne sans paix ni cesse,
— Tel, devant son nombril, le chapeau d’un benêt, —
Tout hôte flatte, écoute — opine du bonnet
Même alors qu’on soutient :

Raymond Roussel.
Continuació del poema model 54.

pdf

58. Tacòmetres reticents obturen multituds

Vinyeta 58

Figura

La mort.

A la glossa es tracta d’un funeral.

Títol

MORT, en acròstic invertit.

Lema

Nus de la Trinitat = Dificultat argumental d’un teòleg.

Poema model

XVIII

Haec certe deserta loca et taciturna querenti,
          Et uacuum zephyri possidet aura nemus :
Hic licet occultos proferre impune dolores,
          Si modo sola queant saxa tenere fidem.
Vnde tuos primum repetam, mea Cynthia, fastus ?
          Quod mihi das flendi, Cynthia, principium ?
Qui modo felices inter numerabar amantes,
          Nunc in amore tuo cogor habere notam.
Quid tantum merui ? quae te mihi carmina mutant ?
          An noua tristitiae causa puella tuae ?
Sic mihi te referas, leuis ut non altera nostro
          Limine formosos intulit ulla pedes.
Quamuis multa tibi dolor hic meus aspera debet,
          Non ita saeua tamen uenerit ira mea,
Vt tibi sim merito semper furor et tua flendo
          Lumina deiectis turpia sint lacrimis.
An quia parua damus mutato signa colore,
          Et non ulla meo clamat in ore fides ?
Vos eritis testes, siquos habet arbor amores,
          Fagus et Arcadio pinus amica deo.
A quotiens teneras resonant mea uerba sub umbras,
          Scribitur et uestris Cynthia corticibus !
A tua quot peperit nobis iniuria curas,
          Quae solum tacitis cognita sunt foribus !
Omnia consueui timidus perferre superbae
          Iussa neque arguto facta dolore queri.
Pro quo † diuini † fontes et frigida rupes
          Et datur inculto tramite dura quies ;
Et quodcumque meae possunt narrare querelae,
          Cogor ad argutas dicere solus aues
Sed qualiscumque’s, resonent mihi ‘Cynthia’ siluae,
          Nec deserta tuo nomine saxa uacent.

Sext Properci

Edició consultada:
Llibre primer.
Elegies.
Text establert pel Dr. Joaquim Balcells.
Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1925.

Traducció

L’alenada de l’oreig omple aquests llocs deserts i silenciosos a les meves complantes, i el bosc solitari; ací em lleu de proferir lliurement els meus secrets dolors, posat que els solius roquissers sàpiguen almenys no trair.

¿Per on començaré a contar els teus desdenys, oh meva Cíntia? ¿Quin és, Cíntia, el primer motiu de plor que em dónes? Jo, que adés em comptava entre els amants feliços, ara pel teu amor em veig obligat a portar el senyal de l’afront. ¿Com he merescut un càstig tan gran? ¿Quins encanteris te’m muden? ¿Per ventura una nova amant és causa de la teva tristesa? Així tornessis a mi, com cert és que cap altra dona lleugera no ha petjat el meu llindar amb els seus peus formosos. Encara que aquest meu dolor et deu moltes asprors, la meva ira no s’esbravarà tan cruelment, que jo sempre estigui, amb raó, furiós amb tu i, plorant, els teus ulls s’enlletgeixin per les llàgrimes escampades.

¿Es que presento un petit indici d’haver canviat de color, i en el meu rostre no s’expressa la fidelitat? Tu, faig, i tu, pi estimat del déu Arcadi, en sereu testimonis, si és que els arbres tenen amors de cap mena. Ah! quantes vegades les meves paraules ressonen sota les tendres ombres i en les vostres escorces és escrit cl nom de Cintia! Ah! quin devessall de neguits ha fet néixer en mi el teu desdeny, neguits que tan sols les callades portes han conegut! Estic fet a suportar porugament totes les ordres d’una altiva i a no plànyer-me de les fetes que agreugen el meu dolor. I en paga d’això em són infligides les fonts dels déus boscans, i les fredes roques, i la dura jaça d’un corriol per fressar; i així, tot allò que poden comptar les meves complantes, em veig obligat, solitari, a dir-ho als melodiosos ocells.

Però, siguis com siguis, que sempre les arbredes em tornin l’eco del teu nom, oh Cíntia, i que mai no estiguin francs del teu nom els deserts penyalars!

(Traducció de Joan Mínguez)

Elegia XVIII

pdf

57. A més s’han acabat els diners

Vinyeta 57

Títol

Vers 13 del sonet.

Lema

Ràdio de galena = Radiografia practicada a una metgessa.

Poema model

Recança

Ja no et veuré aquest any, oh casa bruna
del vell Montseny, d’antigues gràcies:
no faré cap, de sobte, al clar de lluna
entre el camí de les acàcies.

No veuré pas el masover immutable,
flairant al bosc i a la fumera;
no em bordaran els cans vora l’estable
encara roncs de la cacera.

No us trobaré passant com cada dia
el sant Rosari al volt de taula,
ni acabarem tots junts la lletania
abans de dir-nos cap paraula.

Ni Margarida, que és imperativa,
de mes amors farà riota;
ni jo veuré de la tenebra esquiva,
rosa de neu, eixir Carlota.

I no res d’En Tristany, que el món retia,
don Joaquim podrà contar-me;
ni perquè a vila no l’escometia
se’m picarà la tia Carme.

Ni l’endemà no tornaré de missa
per un tirany que m’acontenta
on hi ha un safareig que s’esclarissa
i abelles d’or entre la menta.

Ni en la famosa galeria, vora
tenint les copes d’aigua fresca,
oh amic!, de rimes parlarem una hora;
ni ens menjarem com una bresca

el moscatell, d’una rossor infinita,
veient davant, entre la pau serena,
del gloriós sant Segimon l’ermita
que fa l’ullet darrera la carena.

Josep Carner

Edició consultada:
Auques i ventalls.
Obres completes. Poesia.
Barcelona, Selecta, 1957.

Recança

pdf

56. Xauxa

Vinyeta 56

Títol

Comença amb X.

Lema

Cadena perpètua = Dipòsit del vàter que no tanca bé.

Poema model

13
Martín Antolínez se vuelve a la ciudad

          Spidiós el caboso     de cuer e de veluntad.
Sueltan las riendas     e pienssan de aguijar.
Dixo Martín Antolínez,     el Burgalés leal:
“veré a la mugier     a todo mio solaz,
”castigar los he     commo abrán a far.
”Si el rey me lo quisiere tomar,     a mi non m’incal.
”Antes seré convusco     que el sol quiera rayar.”

14
El Cid va a Cardeña a despedirse de su familia

          Tornavas don Martino a Burgos     e mio Çid aguijó
pora San Pero de Cerdeña     quanto pudo a espolón,
con estos cavalleros     quel sirven a so sabor.
          Apriessa cantan los gallos     e quieren crebar albores,
quando llegó a San Pero     el buen Campeador;
el abbat don Sancho,     cristiano del Criador;
rezaba los matines     abuelta de los albores.
Y estava doña Ximena     con çinco dueñas de pro,
rogando a San Pero     e al Criador:
          “Tú que a todos guías,     val a mio Çid el Campeador.”

15
Los monjes de Cardeña reciben al Cid.—Jimena y sus hijas llegan ante el desterrado

          Llamavan a la puerta,     i sopieron el mandado;
Dios, qué alegre fo     el abbat don Sancho!
Con lumbres e con candelas     al corral dieron salto,
on tan grant gozo reçiben     al que en buen ora nasco.
“Gradéscolo a Dios, mio Çid”,     dixo el abbat don Sancho;
“pues que aquí vos veo,     prendet de mí ospedado.”
Dixo el Çid,     el que en buen ora nasco:
“graçias don abbat,     e so vuestro pagado;
”yo adobaré conducho     pora mí e pora mios vasallos:
”mas por que me vo de tierra,     dovos çinquaenta marcos,
”si yo algún día visquiero,     seervos han doblados.
”Non quiero far en el monesterio     un dinero de daño;
”evades aquí pora doña Ximena     dovos çient marcos;
”a ella e a sus fijas e a sus dueñas     sirvádeslas est año.
”Dues fijas dexo niñas     e prendetlas en los braços;
”aqui vos las acomiendo     a vos, abbat don Sancho;
”dellas e de mi mugier     fagades todo recabdo.
”Si essa despenssa vos falleçiere     o vos menguare algo,
”bien las abastad,     yo assí vos lo mando;
”por un marco que despendades     al monesterio daré yo quatro.”
Otorgado gelo avie     el abbat de grado.
          Afevos doña Ximena     con sus fijas do va llegando;
señas dueñas las traen     e adúzenlas en los braços.
Ant el Campeador doña Ximena     fincó los inojos amos.
Llorava de los ojos,     quísol besar las manos:
“Merced, Canpeador,     en ora buena fostes nado!
”por malos mestureros     de tierra sodes echado.

16
Jimena lamenta el desamparo en que queda la niñez de sus hijas.—El Cid espera llegar a casarlas honradamente

“Merçed, ya Çid,     barba tan complida!
”Fem ante vos     yo e vuestras ffijas
”iffantes son     e de días chicas,
”con aquestas mis dueñas     de quien so yo servida.
”Yo lo veo     que estades vos en ida
”e nos de vos     partir nos hemos en vida.
”Dadnos consejo     por amor de santa María!”
          Enclinó las manos     la barba vellida,
a las sues fijas     en braço las prendía,
llególas al coraçón,     ca mucho las quería.
Llora de los ojos,     tan fuerte mientre sospira:
“Ya doña Ximena,     la mi mugier tan complida,
”commo a la mie alma     yo tanto vos quería.
”Ya lo veedes     que partir nos emos en vida,
”yo iré y vos     fincaredes remanida.
”Plega a Dios     e a santa María,
”que aun con mis manos     case estas mis fijas,
”e quede ventura     y algunos días vida,
”e vos, mugier ondrada,     de mí seades servida!”

Anònim

Edició consultada:
Cantar primero. Destierro del Cid.
Poema de Mío Cid. Edición, introducción y notas de Ramón Menéndez Pidal.
Madrid, Espasa-Calpe, 1971.

Poema de Mío Cid

pdf

55. William J. Hypperbone

Vinyeta 55

Títol

Comença amb W.

Lema

Acció de gràcies = Participació financera sense cost.

Poema model

Two in the Campagna
Men an Women, 1855

I

I wonder do you feel to-day
          As I have felt since, hand in hand,
We sat down on the grass, to stray
          In spirit better through the land,
This morn of Rome and May?

II

For me, I touched a thought, I know,
          Has tantalized me many times,
(Like turns of thread the spiders throw
          Mocking across our path) for rhymes
To catch at and let go.

III

Help me to hold it! First it left
          The yellowing fennel, run to seed
There, branching from the brickwork’s cleft,
          Some old tomb’s ruin: yonder weed
Took up the floating weft,

IV

Where one small orange cup amassed
          Five beetles,—blind and green they grope
Among the honey-meal: and last,
          Everywhere on the grassy slope
I traced it. Hold it fast!

V

The champaign with its endless fleece
          Of feathery grasses everywhere!
Silence and passion, joy and peace,
          An everlasting wash of air—
Rome’s ghost since her decease.

VI

Such life here, through such lengths of hours,
          Such miracles performed in play,
Such primal naked forms of flowers,
          Such letting nature have her way
While heaven looks from its towers!

VII

How say you? Let us, O my dove,
          Let us be unashamed of soul,
As earth lies bare to heaven above!
          How is it under our control
To love or not to love?

VIII

I would that you were all to me,
          You that are just so much, no more.
Nor yours nor mine, nor slave nor free!
          Where does the fault lie? What the core
O’ the wound, since wound must be?

IX

I would I could adopt your will,
          See with your eyes, and set my heart
Beating by yours, and drink my fill
          At your soul’s springs,—your part my part
In life, for good and ill.

X

No. I yearn upward, touch you close,
          Then stand away. I kiss your cheek,
Catch your soul’s warmth,—I pluck the rose
          And love it more than tongue can speak—
Then the good minute goes.

XI

Already how am I so far
          Out of that minute? Must I go
Still like the thistle-ball, no bar,
          Onward, whenever light winds blow,
Fixed by no friendly star?

XII

Just when I seemed about to learn!
          Where is the thread now? Off again!
The old trick! Only I discern—
          Infinite passion, and the pain
Of finite hearts that yearn.

Robert Browning

Edició consultada:
Poetry & Prose.
With an Introduction and Notes by Sir Humphrey Milford.
London, Oxford University Press, 1966.

Two in the Campagna

pdf

54. Tanoca!

Vinyeta 54

Figura

Oca (12). El cel.

Títol

Conté la cadena fònica “oca”.

Lema

Niu d’àguiles = Munió de perspicaços.

Poema model


                                                     — quand, d’un cheval savant,
La croupe a décrit son rond, pour une torsade,
Ses jambes de devant fixes ; — par temps maussade,
Quand la prolonge un V, l’aiguille à bons conseils,
Pour le bout d’un cheveu fourchu ; — pour deux orteils
Vus par un trou de bas, ce qu’encadre un malade
Fond de culotte ; — pour de la lourde salade
Parmentière, des blancs qu’en tas sur un damier
Met un bavard aux doigts distraits ; — pour le premier
Papier soyeux tombé d’une carte cornée,
Un gris dallage en verre uni ; — pour ce qu’ornée
De clous une semelle a dans la crotte empreint,
Un solitaire sans billes ; — lorsqu’il n’étreint
Rien, un saint brassard blanc, en montre, pour un brave
Nœud tout fait du soir ; — noire, une moustache à grave
Manque de nerf si la mouche meuble son arc,
Pour un point d’orgue ; — quand brille à la pluie un parc,
L’intact fond d’un brisé pot de terre, pour une
Jaune paillette à trou ; — lorsqu’ils choient à la brune,
Pour des haricots verts sautant d’un plat, d’étroits
Feuillets de jalousie ; et tard, dans les endroits
Commerçants, d’entassés plis jaunes, pour des pommes
Qu’un fricoteur souffla mal ; — pour ces gais bonshommes
En papier qu’un plafond balance au bout d’un fil,
Les pendus après la neige ; — fruit d’un civil
Baiser, l’aqueux rond d’un gant blanc, pour une marque
D’égoutté chalumeau ; — pour celle qu’un monarque
A pour hochet, la main faite en marbre d’après
La dextre d’une belle ; — entiché du progrès,
Un Peau-Rouge en complet, pour un môme à rougeole ;
— Vu ses rayures, pour une prise rigole
A glissade de choix, un usagé chemin
A lancer les vaisseaux ; — pour un bec sans carmin
D’anémique au lit qui fume, un poing à bougie ;
— Quand queute un effronté, sa bille non rougie,
Pour une perle ronde à tige d’or pâli
Qu’on sort d’un ruban vert ; — l’appendice poli
D’un chien gris, pour l’antenne à bruit d’un métronome ;
— Pour l’interne rectangle où le tailleur nous nomme,
La suscription mise, une enveloppe aux durs
Flancs de toile ; — rageuse injuste à coups futurs,
La mailloche, au concert, pour un bout débonnaire
D’appui-main ;

Raymond Roussel.
Continuació del poema model 50.

pdf